iesmoixent

Carmen Bousada, una dona de nacionalitat espanyola, ha aconseguit entrar en el llibre dels rècords Guinness sent mare de bessons per primera vegada als seixanta-set anys. Aquesta va donar a llum en l'hospital públic Sant Pau de Barcelona, després d'haver-se sotmés a una fecundació in vitro a Nova York (Amèrica).
Els dos xiquets van nàixer el dia 17 de febrer de 2007. Va ser un part normal, encara que els bebés van nàixer per cessària i van haver d'estar diversos dies a la incubadora. Per sort, tant els xiquets com la mare es troben en molt bon estat de salut.
Molta gent pensa que aquesta dona ha sigut egoista, perquè diuen que aquests xiquets no podran disfrutar de tindre una mare, ja que ella és molt major i no tardarà molt en morir. Altres l'acusen que ho ha fet tot per guanyar diners i fer-se famosa, és a dir, per vendre l'exclusiva a periòdics i revistes, per anar a platós de televisió a parlar sobre el tema, per mostrar imatges dels seus dos fills... També hi ha gent que la tracta com una estafadora per haver mentit als metges sobre la seva edat. A banda de totes aquestes acusacions, molta gent es pregunta perquè va anar a Nova York quan Espanya és un país molt avançat per a les fecundacions in vitro.
Però Carmen només té una resposta a totes les preguntes que es fa la gent. Ella diu que la il·lusió de la seva vida sempre havia sigut ser mare. Afirma que encara se sent jove i que no volia que s'acabara la seva vida sense haver complit el seu desig. Per aquesta raó es va traslladar a Nova York i va estar allí durant un any per a poder dur a cap la seva missió. No obstant això, ella diu que va haver d'anar fora d'Espanya perquè allí probablement no li demanarien la documentació i d'eixa manera no s'adonarien de la seva edat, ja que ella va dir als metges que la seva edat era de 55 anys.
El metge que va atendre Carmen ha assegurat sentir-se enganyat i ens ha dit que potser Carmen i els seus dos fills hagueren pogut morir amb el tractament.
Carmen se sent una dona jove, no li importa per a res el que pense la gent, ella és feliç i amb això té suficient. Encara té moltes ganes de viure i de poder veure créixer els seus fills, cosa que l'ha convertida en una dona molt valenta. De segur que totes les dones que hi ha al món no serien capaces de fer una cosa així, de lluitar contra la naturalesa i de véncer els temors amb la finalitat de ser feliç´.
També és veritat que Carmen haguera pogut complir el seu desig abans, però ella afirma que les circumstàncies de la seva vida no la van deixar. Ella va pensar que més val tard que mai, i per aquesta raó ho va fer. Abans d'actuar va haver de recapacitar molt, pensar en el futur dels seus fills, en la seva educació. Va veure que eixos dos xiquets no es quedarien mai sols encara que ella morira, ja que tenen gent al seu voltant que la volen i que sempre l'ajudaran.
Aquesta dona ens va dir que ella no haguera tingut eixes dos preciositats si haguera vist que no podrien dur una bona vida. A més, ella creu que molts xiquets menuts perden les seves mares per qualsevol desgràcia i s'han de criar tota la vida sense mare. Però ella encara no pensa en la sseva mort, vol buscar-los un pare als seus dos fills i disfrutar de la vida amb els seus dos xiquets, que són la cosa que més vol en el món.
Cristina Reig Palmí (2 ESO C)

Crec que els gustos tenen molt a veure amb les experiències d'una persona. No són el que els defineixen però tenen molt a veure. Vaig traure aquesta conclusió l'altre dia escoltant música amb unes amigues. A cadascuna li agradava una cançó diferent, però no per l'entonació dels cantants ni res per l'estil, agradava pel que li feia sentir.
Una havia passat l'estiu en un campament i allí l'escoltava, eixa cançó l'emocionava, feia que recordara uns moments molt bonics. A una altra li agradava per la lletra, pareixia estar feta per a ella, la seua situació actual. També hi havia moltes cançons que ens feien sentir el mateix, juntes havíem passat hores i hores amb eixos acords: la cantàvem pels carrers, la ballàvem sempre que podíem... encara que musicalment no val la pena escoltar-les, per a nosaltres poden arribar a ser les millors.
Jo he posat l'exemple de les cançons, però en la vida tot funciona així, d'una manera molt personal. Sols s'ha de pensar que si no fóra d'aquesta manera, tots estaríem enamorats de la mateixa persona, aniríem vestits de la mateixa manera, menjaríem el mateix... no hi hauria estil!
Ana M. Piqueras (2 ESOD)

Segur que més d'una vegada tots hem tingut alguna petita discussió amb algun amic o amiga nostre, però no li hem donat cap importància.
Però, què és un amic? No tots s'hauran fet alguna vegada aquesta pregunta, de vegades no donem importància als xicotets detalls. Per a mi un amic és una persona que et coneix molt bé i t'estima encara més del que et coneix. Un amic és la persona que sempre està amb tu, que t'ajuda quan ho necessites, que et dóna una abraçada quan més falta et fa. Un amic és un tresor que sempre hem de conservar el millor possible perquè estiga en el fons del nostre cor.
Els amics no són només per als moments de diversió i de festa. Tots passem per alguns moments roïns en la nostra vida, i quan més falta ens fan, quan més desitgem l'ajuda d'algú, apareix eixe amic tan especial per a tu oferint-te ajuda a canvi de la teva companyia.
De vegades la gent no els aprecia tant com deuria de fer-ho, però recordeu: "Qui té un amic, té bon abric".

Cristina Reig Palmí (2 ESOC)

Nit d'ombres voraces (A. Fernández Paz)
Fragments del diari de lectura de Rebeca Cerdà (3 ESOB)

El primer paràgraf, en l'última frase, on fica "com també acabarà apagant-se la meua", m'ha fet pensar que la vida és molt breu i quan no et dónes compte, has passat de jugar a les nines i estàs pintant-te els llavis per estar més guapa. Pensem que ja estem fetes unes dones, i ara em dóne compte que m'haguera agradat estar en aquells temps en què no m'avorria mai i m'ho passava sempre bé. El pas eixe important de fer intimitats amb els xics, jo pense que amb l'edat que tinc, la puc aprofitar en altres coses i més avant quan ja tinga una edat per a centrar-me poder intimar.
(.../...)

Quan parla de la seua àvia em recorda la meua i pense que és una sort poder vore-la tots els dies. M'ha vingut al cap com reaccionaré jo quan em veja major i sense forces... Què faré jo si mor la meua àvia? Mai he tingut l'ocasió que se'm muira algú molt proper i no sé com reaccionaré.
(.../...)

Casa amb jardí, qui no vol tindre aquesta casa? Un lloc on relaxar-te i on passar l'estiu, sopar, la sesteta. Olor a tancat, quan obric la caixa del bany on tinc gomes d'esborrar de quan era xicoteta, no s'obri mai i fa olor a tancat. Quina raó té en dir que un diumenge de vesprada és avorrit.
(.../...)

Veus, li agradava Daniel. Tants llibres i tants autors, massa embolic. No seria que Ramón sabia francés? No sé..., això de guardar retalls entre els fulls dels llibres em recorda la taca de xocolate que faig fer en un llibre. El poema em recorda que a mi no em fa falta ningun poema, sóc poc romàntica. No hi havia ningú a l'habitació, com? A Viveiro les nits són fresques, la meua habitació és la més fresca de la casa. A mi també em passava aquella sensació durant els 10 anys i em va durar un any o més! Eixa sensació a mi m'ha passat pensant en la mort! No reaccione, comence a pensar i pensar, però és que em fique mal, intente pensar que sóc molt jove, però el temor em pot.
(.../...)

A mi tampoc em fa gràcia parlar d'això amb els meus pares. Ramón era fuster, com Ramon Fayos, el fuster del meu poble. Al dir que Ramón havia fet tots els mobles de sa casa. Em recorda, cosa curiosa, que el cosí germà del meu avi, el pare de ma mare, va construir els mobles de la tenda de ma tia, que ara va a tancar. I l'olor que em recorda persones i moments, com em recorda l'aroma a pólvora dels Moros i Cristians del meu poble i l'olor (no molt agradable) de bous en les festes de setembre.
(.../...)

La guerra de Franco. Quantes voltes hem comentat, la meua àvia i jo, coses sobre la guerra, les barbaritats i bestieses que passaven. Jo crec que si l'haguera viscuda m'hauria mort de l'angoixa d'estar allí i no poder fer res. La gent que emigrava cap a l'Argentina. En aquells temps Argentina estava molt bé, i ara? Malament. La vida té èpoques bones i males.
(.../...)

La gent no podia viure tranquil·la. "Ens despertaven, llegien una llista de noms que duien escrita i s'emportaven amb ells els elegits d'aquell dia". He vist un vídeo sobre la Guerra Civil on es mostra la mateixa situació, la mateixa ansietat, temor. Tractar la gent com animals, això és una bestiesa. Pense i pense, com pot haver-hi gent tan malvada, tan despietada, jo no puc matar ni una mosca, i hi ha gent que pot matar fins els seus fills. Però com està la gent? Que ja no hi ha sentiments? Sempre hi haurà algú patint. Mai la gent serà bona o què? Vivim en un món que acabarà enfonsant-se.
(.../...)

Aquest llibre et fa vore el que la gent pateix i els records que es perden. Pense que està bé llegir coses d'aquestes i informar-te més sobre els teus avantpassats i els seus records.

Del diari de lectura de Sara Ruiz (3 ESOB)

CAPÍTOL 6
Crec que el que aquella presència volia comunicar a Sara era l'amagatall a l'armari amb fotos i cartes d'amor entre el seu oncle i una altra Sara, la seua enamorada. Les cartes reflecteixen tot el patiment i totes les injustícies que existien desgraciadament a l'època, però també els sentiments d'amor profund que sentien l'un per l'altre i l'enorme afició que tenien per la poesia. M'agradaria, igual com la protagonista, saber més del que va ocórrer en aquells anys tan difícils, si van poder sobreviure, què va passar amb la seua relació, etc. Espere que més avant ho explique.

COMENTARI FINAL
És un llibre molt entetingut i apassionant. Ens fa recordar que no fa massa anys la democràcia no existia i que els assassinats de persones innocents eren molt freqüents per la falta de drets i d'enteniment. També m'ha paregut que l'autor ha sabut triar molt bé els llocs on transcorre la novel·la i ha descrit molt bé tota la trama principal.
Al començament em costava prou escriure els meus pensaments però a mesura que anava llegint m'ha paregut més senzill i a més m'ha ajudat a comprendre millor el llibre.

Valoració de Joan Carreres (3 ESOB)

El llibre ha estat prou bé, a mi almenys m'ha ajudat a saber com és de dura la vida i que a poc a poc cal anar superant-se. A més, respecte del personatge de l'oncle Ramón, n'estic molt orgullós, ja que va lluitar fins al final per un estat lliure i no sé com va poder aguantar tanta barbàrie al llarg de la seva vida, al estar presoner per l'exèrcit de Franco, i com es va poder salvar.
Sara ha sigut una xica molt valenta per afrontar aquella presència que tenia a l'habitació (suposadament Ramón), i m'ha ajudat a superar molts problemes i a relacionar-me més amb el meu pare, perquè ara ja sé la seva infància.
Respecte de mamà Laura, el poc que he llegit d'ella m'ha paregut que va ser una dona covard en no traure a la llum moltes coses que jo pense que ella sabia sobre el seu germà.
Respecte a Daniel, no m'ha fet gens de gràcia el seu caràcter, perquè l'amor no té distàncies i no li haguera costat gens apropar-se un dia a la Corunya i veure Sara.
Tampoc no volia oblidar la relació que té Sara amb el seu germà, una relació molt estreta a pesar de la distància.

Opinió sobre Solituds de l'Anna
(J. Sierra i Fabra)
Comentaris de Soraya Sanchis (3 ESOA)

Aquest llibre m'ha encantat. Ara que ja comence a comprendre els problemes de la vida i tindre més coneixement i responsabilitat, recomanaria el llibre a tots aquells que tenen por de la vida, que no se senten segurs d'ells mateixos, i fins i tot a les mares que no saben com tractar aquests temes amb les filles i fills.
Cal parlar dels problemes com més prompte millor amb algú, ja que si te'ls guardes per a tu, tard o prompte faran ferida. Aquest és l'ensenyament que jo he extret del llibre: que si algun dia em passara el que a l'Anna, jo li ho contaria a ma mare o a mon pare, després de contar-ho a alguna amiga.
M'he llegit el llibre en tres dies, ja que em va enganxar i en trobar una estoneta cada dia la feina estava feta.

Opinió sobre Fi de culs a Mallolca, de Pasqual Alapont
Del diari de lectura de Paloma Rodríguez (3 ESOA)

M'ha paregut un llibre molt divertit, amb una ironia corrosiva i un humor excel·lent. L'acabament del llibre ha estat molt bé, però ha deixat massa clar des del principì que els dos protagonistes acabarien junts. El que verdaderament m'ha sorprés ha sigut la parelleta dels mestres, perquè pareixien el pol nord i el pol sud, hi ha moltes diferències entre ells, però segurament acaben junts perquè... no diuen que els pols oposats s'atrauen?
Sobretot és un llibre per a adolescents esperant l'amor, perquè et deixa bocabadat i amb ànsies de tenir parella estable, com diu Víctor, i deixar-se de tonteries.
Pense que l'autor sap expressar molt bé els sentiments d'amor, sense fer-ho molt pesat, mesclant-ho amb el millor humor possible.

Opinió sobre Les urpes del diable (Silvestre Vilaplana)
Del diari de lectura de Sonia Micó (2 ESOB)

M'ha agradat moltíssim aquest llibre. Al principi m'havia costat un poc incorporar-me als personatges, a les situacions, als problemes, però m'ha paregut un llibre un poc de terror, molt molt intrigant, que dóna moltíssimes ganes de llegir-lo, de saber què passa després. Hi havia capítols que donaven molta asquerositat, d'altres donaven por, d'altres et feien riure... Però sempre eren divertits i et donaven pensaments al cap.
Després era un poc embolic perquè cada vegada deien que era un assassí i jo no m'aclaria. Però no haguera dit mai que el verdader assassí fóra... En fi, no havia llegit ningun llibre tan carregat d'emocions i problemes com aquest.

Extret del diari de lectura de Tres passes pel misteri (A. Fernández Paz).
Autora del diari: Ana M. Piqueras (2ESOD)

La primera de les tres històries (La serp de pedra) no m'ha agradat molt. L'he trobat prou interessant en el plantejament, però a mesura que anava llegint i veia el que passava, anava perdent tota l'emoció. A més, per a ser les últimes paraules d'un home, han durat massa. Pense que no és gens realista i el final per a mi ha suposat un desengany. Podem dir que precisament el final és el que ha fet que em portara eixa desil·lusió, ja que al llarg de tota la història vaig estar imaginant un possible desenllaç aterridor, el pitjor per a la humanitat, i en trobar-me eixa cosa tan ximple i absurda, com que una serp de pedra recobra vida, em vaig quedar sorpresa, però no d'alegria sinó de decepció.

No puc dir el mateix de la segona (Una història de fantasmes), que a pesar de ser més breu, ha sigut una història impressionant. Mai haguera imaginat el que finalment ocorre, ja que pensava que deixaria el cas pendent, que ho donaria a entendre, però la manera tan directa i impactant en què ho explica produeix un sentiment difícil de descriure; finalitzes la història amb una sensació de satisfacció, una sensació que t'ompli i et dóna molt que pensar. A més, m'ha fet evocar moments del meu passat que ja tenia quasi oblidats i això encara que es diu molt prompte, és difícil de trobar.

Les ombres del far, l'última i més bonica de totes, m'ha agradat per moltes raons. Una d'elles és tot el realisme que és capaç de transmetre amb unes poques paraules, que principalment són sentiments del protagonista; el final tan treballat que conté, el fet que els protagonistes siguen adolescents..., però el que més m'ha agradat ha sigut el final. M'ha paregut admirable com l'autor ha buscat una solució tan realista a la història i com finalment anaven quadrant-me totes les coses, com veia que xicotets detalls et poden aclarir molts dubtes i sobretot quan el jove, ja adult, torna al seu poble i el troba canviat. Aquesta última part sí que ha sigut emotiva, em va arribar. De tot el llibre és el més bonic.

Dit d'aquesta manera no pareix que les meues paraules anteriors tinguen molt de sentit, ja que pense que les tres històries tenen molta relació, però al mateix temps són contràries. En realitat crec que la primera i l'última són pols oposats, ja que el que menys m'ha agradat en una ho he admirat en l'altra; i que aquesta última té una certa relació amb la primera, ja que d'una manera o altra tracten el mateix tema: la primera m'ha fet recordar el passat i aquesta m'ha fet pensar en el meu futur; la primera m'ha provocat una gran decepció i les altres dos una gran satisfacció. Hi ha moltes més diferències però també moltes coses en comú, ja que les tres contenen un grau elevat d'emoció, sentiment i sorpresa.