iesmoixent

Arxiu: Juny 2007

Les arracades blanques

xema 22/06/2007 @ 12:03

Tot açò va succeir deu fer cosa de tres anys, a València. Quatre xiquetes que havien sigut amigues des de sempre i que havien compartit molts moments, anaven a passar juntes el Nadal. Totes havien de fer algun regalet de compromís, sols per quedar bé, així que van determinar que anirien a comprar-los a una tenda de segona mà. Al cap de dues hores, totes tenien els regals. Helena havia comprat un conjunt de roba que no estava molt desgastada; Carla, unes sabates; Marta tres novel•les antigues i Laura, com encara no s’havia decidit, va agafar el primer que va veure: uns guants i una bufanda que tenien pinta d'estar en la tenda moltíssims anys, ja que si te’ls emportaves et regalaven unes arracades. La nit de Reis cadascuna va donar els seus regals, i Laura, a l'hora de donar el que havia comprat en aquella tenda, va oblidar traure les arracades, ni sospitava el que per a ella anaven a significar.
El Nadal passà, i bastants mesos després, ja eren a juny, estaven a punt de fer els exàmens finals. Les quatre amigues havien quedat per a estudiar juntes a casa de Laura. Van arribar i van anar a la seua habitació. Quan Laura estava agafant els llibres de l’armari, Marta li va preguntar què era aquella caixeta que hi havia al fons:
-Res de bo, unes arracades blanques que vaig comprar pel Nadal i que no vaig recordar donar-les la nit de Reis, me'n vaig adonar deu fer dues setmanes.
-Deixa-me-les!
-Agafa-les -va contestar amb indiferència-
Marta se les va posar i li quedaven molt bé, pareixia que estigueren fetes per a ella. Les arracades eren dues boles blanques no molt grans, que li feien la cara més bonica. Vist l’èxit que estaven tenint, totes van voler posar-se-les i la veritat és que a les quatre els quedaven prou bé, mai havien tingut res que les afavorira tant. Al cap d’una estona, quan ja s’havien llevat del cap les arracades, i ja tenien ànims per a estudiar, va eixir el tema del pròxim estiu: seria el primer que passarien separades. Helena se n'anava a Roma amb la seua àvia, Laura no anava a cap lloc, Carla tenia els pares separats i passaria l’estiu amb son pare i Marta aniria a un campament d’anglés, ja que li havien donat una beca. Totes estaven bastant deprimides i volien fer alguna cosa per estar unides d’alguna manera, i no podia ser el mòbil perquè al campament de Marta no estava permés i havien de ser totes per igual:
-Ja ho tinc! Les arracades! Ens les podríem enviar per correu cada setmana acompanyades d’una carta! Les tindrem de la més major a la més petita. Hi esteu d’acord? -va dir Carla-.
-Sí!
Ja estava tot solucionat. Estaven contentes per la decisió que havien pres, però temien el dia en què es separarien. El 25 de juny se n'anà Carla i el 28, Helena i Marta. Laura es va quedar “sola” a la ciutat. No tenia cap passatemps per a l’estiu, així que l’únic que podia fer era buscar treball. Portava les arracades, es sentia segura d'ella mateixa, tan segura, que aquella mateixa vesprada en va trobar un. No era el millor del món, però ja podia fer alguna cosa al llarg de l’estiu: era encarregada de la secció de papereria a un supermercat.
El primer dia ja la van agafar entre cella i cella i li van dir que amb aquelles pintes no tornara al treball:
-Pintes? Si porte l’uniforme del supermercat!
-Ací no volem pírcings a cap lloc que no siga l’orella ni sabates destapades, l’únic calçat que es pot dur són sabates de taló.
-Si sols porte les arracades de l’orella (les de les quatre amigues) i el pírcing del nas!
-Per la teua mala conducta has perdut el descompte d’un 10% que tenen tots els empleats! Així que si no vols perdre el teu lloc en aquest supermercat serà millor que canvies.
Laura estava ja ben farta i no portava ni tres hores de treball! Estava col•locant les llibretes al seu lloc quan va veure que junt a ella, una xiqueta d’uns catorze anys queia a terra, desmaiada. El primer que se li va ocórrer va ser cridar al seu cap i aquest va avisar una ambulància. Laura va sentir pena per la xiqueta i va anar amb ella, encara que la pobra encara estava inconscient. Li va agafar el moneder que estava a punt de caure-li de la butxaca i quan ja es trobaven a l’habitació de l’hospital i la xiqueta va despertar, no li va donar les gràcies, la va tractar de lladre. Laura va tornar a casa molt enfadada.
Dos dies després, la xiqueta va tornar al supermercat per demanar disculpes a Laura i aquesta li les va acceptar. Encara que no volia tindre cap tipus d’amistat amb la xiqueta (era dos anys més menuda), no ho va poder evitar, ja que era un encant, i a les vesprades, quan finalitzava el seu torn al supermercat, anava a sa casa per estar amb ella. Una de les tantes voltes que Laura va anar a casa de la xiqueta, aquesta es va tornar a desmaiar, i va ser en aquell moment quan Laura es va plantejar que a la xiqueta li passava alguna cosa, no era normal que es desmaiara tan sovint. Va anar a l’hospital com la vegada anterior (amb la xiqueta inconscient), però amb els pares d'ella. Va estar conversant amb ells i va esbrinar que aquesta patia del cor i que els metges li havien donat, com a molt, tres mesos de vida. No tenia amigues i els pares estaven molt contents que per fi n'haguera fet una, últimament la trobaven més contenta que mai. Als poc dies la xiqueta va eixir de l’hospital i Laura, com sempre, anava a visitar-la. Una vesprada van anar juntes a l’oficina de Correus per enviar les arracades, Laura ja les havia tingudes dues voltes. Estranyava les seues amigues, però amb Maria, la xiqueta del supermercat, es sentia molt a gust. Finalment, a finals d’agost, va rebre de nou les arracades i tant era el seu apreci per Maria, que quan li va demanar per favor que li deixara les arracades, li les va deixar, encara que sabia que no podia fer-ho, que era el seu talismà, d'ella i de les amigues. Maria li va confessar que aquell era el millor estiu de la seua vida i que mai havia tingut una amiga tan bona. Laura es va emocionar, però ja era tard i havia d’anar-se’n. Va deixar les arracades a Maria.
Al dia següent estava desitjant acabar el seu torn per tornar a casa de Maria, però quan ho va fer, no hi havia ningú. Es va témer el pitjor, així que va anar a l’hospital on ja havia estat en dues ocasions anteriors, va pujar a l’habitació de Maria i la va veure. Estava sola, els seus pares estaven parlant amb el doctor. Es va apropar cap a ella i va veure que estava bastant malament, estava pàl•lida, el color de la seua pell feia joc amb les arracades i va sentir com aquesta li deia:
-Laura, eres la millor amiga que he tingut mai, note que me’n vaig, quan estiga morta, avisa els meus pares. Ells i tu sou el que més estime en aquest món.
En aquell moment va morir. Laura, amb els ulls plens de llàgrimes, va avisar els pares i aquests, en veure la seua filla, només van poder agrair a Laura els moments tan bonics que havia passat amb Maria.
Va eixir de l’hospital, va anar a sa casa, amb els ulls banyats, va escriure tres cartes idèntiques a les seues amigues en les quals els deia que li agradaria que soterraren Maria (ja els havia parlat d'ella en altres cartes) amb les arracades, eren l’únic símbol d’amistat que li quedaria. Al dia següent, per correu ràpid, va rebre les cartes. Totes li donaven la raó.
Aquella vesprada tan assoleiada però tan negra, van soterrar Maria i amb ella estaven les dues arracades blanques.