iesmoixent

A la localitat de Moixent encara es poden observar a la bassa del Bosquet restes d'un antic castell del temps dels àrabs i trossos d'una muralla que rodejava el castell.
Segons conta la llegenda, en aquell castell vivia un musulmà que es deia Mohamed Ben Abderraman Ben Tahir. Aquest home era un aficionat a la lectura, era poeta, però sobretot era un amant de la naturalesa. Tenia una filla que es deia Fàtima dels Jardins. Era una donzella preciosa i molt intel·ligent, i l'estimava molt. Mohamed es preocupava molt per la seva filla i per això va contractar el més savi dels homes perquè ensenyara la seva filla, a canvi d'una gran fortuna.
Al principi Fàtima era molt feliç aprenent coses noves, però amb el pas del temps cada vegada estava més trista i l'única cosa que li agradava era observar la naturalesa. Ja no la feien feliç cap dels regals del seu pare, ni les joies, ni les roses.
El seu mestre, Ben Tahir, va tractar l'entretindre-la duent-la a Andalusia perquè poguera observar la seva naturalesa, però ella només volia tornar a casa. El pare de Fàtima, preocupat per la situació de la seva filla, va decidir preguntar al mestre què li passava, i aquest li va contestar que Fàtima havia descobert un palau encantat de meravellosa riquesa i que l'entrada era per la misteriosa escola. (Una escala que hi havia a la muntanya prop del castell.) Ben Tahir també va avisar Mohamed que eixe palau estava encantat i que ell coneixia una altra entrada, però que podien quedar-se allí tancats per tota l'eternitat. Aquest va dir al mestre que els duguera fins a eixe palau i que si els passava alguna cosa el matarien.

El mestre va assumir tota la responsabilitat, els va entrar dins del palau encantat, llegint uns conjurs. Després d'un temps va tocar un xiulet i pare i filla van eixir d'allí dins. Tot va eixir bé, així que Mohamed Ben Abderraman Ben Tahir va dir al mestre de la seva filla que podia tornar al seu país amb la condició que els deixara el llibre del conjur. Aquest va acceptar i va desaparéixer d'aquelles terres.
Però les coses no anaven bé del tot. Un dia Fàtima dels Jardins es va escapar del castell, va agafar el llibre i es va dirigir al palau. Quan son pare es van adonar que la seva filla havia desaparegut, va anar corrents a l'entrada del palau. Allí escoltava els gemecs de la seva filla, que havia quedat presonera per sempre al palau encantat.
Mohamed va fer tot el possible per salvar la seva filla, va anar a buscar el savi perquè l'ajudara, però aquest ja estava malalt a punt de morir. El mestre va morir i poc després va morir el pare de la xiqueta, de pena.
Segons conta la llegenda, cada cent anys apareix Fàtima descendint per l'escala en espera que algú puga rescatar-la. Són molts els habitants que l'han vista, però encara no ha arribat el feliç mortal que siga capaç d'alliberar-la del seu encantament i puga posseir-la.
Cristina Reig Palmí (2 ESO C)

Carmen Bousada, una dona de nacionalitat espanyola, ha aconseguit entrar en el llibre dels rècords Guinness sent mare de bessons per primera vegada als seixanta-set anys. Aquesta va donar a llum en l'hospital públic Sant Pau de Barcelona, després d'haver-se sotmés a una fecundació in vitro a Nova York (Amèrica).
Els dos xiquets van nàixer el dia 17 de febrer de 2007. Va ser un part normal, encara que els bebés van nàixer per cessària i van haver d'estar diversos dies a la incubadora. Per sort, tant els xiquets com la mare es troben en molt bon estat de salut.
Molta gent pensa que aquesta dona ha sigut egoista, perquè diuen que aquests xiquets no podran disfrutar de tindre una mare, ja que ella és molt major i no tardarà molt en morir. Altres l'acusen que ho ha fet tot per guanyar diners i fer-se famosa, és a dir, per vendre l'exclusiva a periòdics i revistes, per anar a platós de televisió a parlar sobre el tema, per mostrar imatges dels seus dos fills... També hi ha gent que la tracta com una estafadora per haver mentit als metges sobre la seva edat. A banda de totes aquestes acusacions, molta gent es pregunta perquè va anar a Nova York quan Espanya és un país molt avançat per a les fecundacions in vitro.
Però Carmen només té una resposta a totes les preguntes que es fa la gent. Ella diu que la il·lusió de la seva vida sempre havia sigut ser mare. Afirma que encara se sent jove i que no volia que s'acabara la seva vida sense haver complit el seu desig. Per aquesta raó es va traslladar a Nova York i va estar allí durant un any per a poder dur a cap la seva missió. No obstant això, ella diu que va haver d'anar fora d'Espanya perquè allí probablement no li demanarien la documentació i d'eixa manera no s'adonarien de la seva edat, ja que ella va dir als metges que la seva edat era de 55 anys.
El metge que va atendre Carmen ha assegurat sentir-se enganyat i ens ha dit que potser Carmen i els seus dos fills hagueren pogut morir amb el tractament.
Carmen se sent una dona jove, no li importa per a res el que pense la gent, ella és feliç i amb això té suficient. Encara té moltes ganes de viure i de poder veure créixer els seus fills, cosa que l'ha convertida en una dona molt valenta. De segur que totes les dones que hi ha al món no serien capaces de fer una cosa així, de lluitar contra la naturalesa i de véncer els temors amb la finalitat de ser feliç´.
També és veritat que Carmen haguera pogut complir el seu desig abans, però ella afirma que les circumstàncies de la seva vida no la van deixar. Ella va pensar que més val tard que mai, i per aquesta raó ho va fer. Abans d'actuar va haver de recapacitar molt, pensar en el futur dels seus fills, en la seva educació. Va veure que eixos dos xiquets no es quedarien mai sols encara que ella morira, ja que tenen gent al seu voltant que la volen i que sempre l'ajudaran.
Aquesta dona ens va dir que ella no haguera tingut eixes dos preciositats si haguera vist que no podrien dur una bona vida. A més, ella creu que molts xiquets menuts perden les seves mares per qualsevol desgràcia i s'han de criar tota la vida sense mare. Però ella encara no pensa en la sseva mort, vol buscar-los un pare als seus dos fills i disfrutar de la vida amb els seus dos xiquets, que són la cosa que més vol en el món.
Cristina Reig Palmí (2 ESO C)