Tot açò va succeir deu fer cosa de tres anys, a València. Quatre xiquetes que havien sigut amigues des de sempre i que havien compartit molts moments, anaven a passar juntes el Nadal. Totes havien de fer algun regalet de compromís, sols per quedar bé, així que van determinar que anirien a comprar-los a una tenda de segona mà. Al cap de dues hores, totes tenien els regals. Helena havia comprat un conjunt de roba que no estava molt desgastada; Carla, unes sabates; Marta tres novel•les antigues i Laura, com encara no s’havia decidit, va agafar el primer que va veure: uns guants i una bufanda que tenien pinta d'estar en la tenda moltíssims anys, ja que si te’ls emportaves et regalaven unes arracades. La nit de Reis cadascuna va donar els seus regals, i Laura, a l'hora de donar el que havia comprat en aquella tenda, va oblidar traure les arracades, ni sospitava el que per a ella anaven a significar.
El Nadal passà, i bastants mesos després, ja eren a juny, estaven a punt de fer els exàmens finals. Les quatre amigues havien quedat per a estudiar juntes a casa de Laura. Van arribar i van anar a la seua habitació. Quan Laura estava agafant els llibres de l’armari, Marta li va preguntar què era aquella caixeta que hi havia al fons:
-Res de bo, unes arracades blanques que vaig comprar pel Nadal i que no vaig recordar donar-les la nit de Reis, me'n vaig adonar deu fer dues setmanes.
-Deixa-me-les!
-Agafa-les -va contestar amb indiferència-
Marta se les va posar i li quedaven molt bé, pareixia que estigueren fetes per a ella. Les arracades eren dues boles blanques no molt grans, que li feien la cara més bonica. Vist l’èxit que estaven tenint, totes van voler posar-se-les i la veritat és que a les quatre els quedaven prou bé, mai havien tingut res que les afavorira tant. Al cap d’una estona, quan ja s’havien llevat del cap les arracades, i ja tenien ànims per a estudiar, va eixir el tema del pròxim estiu: seria el primer que passarien separades. Helena se n'anava a Roma amb la seua àvia, Laura no anava a cap lloc, Carla tenia els pares separats i passaria l’estiu amb son pare i Marta aniria a un campament d’anglés, ja que li havien donat una beca. Totes estaven bastant deprimides i volien fer alguna cosa per estar unides d’alguna manera, i no podia ser el mòbil perquè al campament de Marta no estava permés i havien de ser totes per igual:
-Ja ho tinc! Les arracades! Ens les podríem enviar per correu cada setmana acompanyades d’una carta! Les tindrem de la més major a la més petita. Hi esteu d’acord? -va dir Carla-.
-Sí!
Ja estava tot solucionat. Estaven contentes per la decisió que havien pres, però temien el dia en què es separarien. El 25 de juny se n'anà Carla i el 28, Helena i Marta. Laura es va quedar “sola” a la ciutat. No tenia cap passatemps per a l’estiu, així que l’únic que podia fer era buscar treball. Portava les arracades, es sentia segura d'ella mateixa, tan segura, que aquella mateixa vesprada en va trobar un. No era el millor del món, però ja podia fer alguna cosa al llarg de l’estiu: era encarregada de la secció de papereria a un supermercat.
El primer dia ja la van agafar entre cella i cella i li van dir que amb aquelles pintes no tornara al treball:
-Pintes? Si porte l’uniforme del supermercat!
-Ací no volem pírcings a cap lloc que no siga l’orella ni sabates destapades, l’únic calçat que es pot dur són sabates de taló.
-Si sols porte les arracades de l’orella (les de les quatre amigues) i el pírcing del nas!
-Per la teua mala conducta has perdut el descompte d’un 10% que tenen tots els empleats! Així que si no vols perdre el teu lloc en aquest supermercat serà millor que canvies.
Laura estava ja ben farta i no portava ni tres hores de treball! Estava col•locant les llibretes al seu lloc quan va veure que junt a ella, una xiqueta d’uns catorze anys queia a terra, desmaiada. El primer que se li va ocórrer va ser cridar al seu cap i aquest va avisar una ambulància. Laura va sentir pena per la xiqueta i va anar amb ella, encara que la pobra encara estava inconscient. Li va agafar el moneder que estava a punt de caure-li de la butxaca i quan ja es trobaven a l’habitació de l’hospital i la xiqueta va despertar, no li va donar les gràcies, la va tractar de lladre. Laura va tornar a casa molt enfadada.
Dos dies després, la xiqueta va tornar al supermercat per demanar disculpes a Laura i aquesta li les va acceptar. Encara que no volia tindre cap tipus d’amistat amb la xiqueta (era dos anys més menuda), no ho va poder evitar, ja que era un encant, i a les vesprades, quan finalitzava el seu torn al supermercat, anava a sa casa per estar amb ella. Una de les tantes voltes que Laura va anar a casa de la xiqueta, aquesta es va tornar a desmaiar, i va ser en aquell moment quan Laura es va plantejar que a la xiqueta li passava alguna cosa, no era normal que es desmaiara tan sovint. Va anar a l’hospital com la vegada anterior (amb la xiqueta inconscient), però amb els pares d'ella. Va estar conversant amb ells i va esbrinar que aquesta patia del cor i que els metges li havien donat, com a molt, tres mesos de vida. No tenia amigues i els pares estaven molt contents que per fi n'haguera fet una, últimament la trobaven més contenta que mai. Als poc dies la xiqueta va eixir de l’hospital i Laura, com sempre, anava a visitar-la. Una vesprada van anar juntes a l’oficina de Correus per enviar les arracades, Laura ja les havia tingudes dues voltes. Estranyava les seues amigues, però amb Maria, la xiqueta del supermercat, es sentia molt a gust. Finalment, a finals d’agost, va rebre de nou les arracades i tant era el seu apreci per Maria, que quan li va demanar per favor que li deixara les arracades, li les va deixar, encara que sabia que no podia fer-ho, que era el seu talismà, d'ella i de les amigues. Maria li va confessar que aquell era el millor estiu de la seua vida i que mai havia tingut una amiga tan bona. Laura es va emocionar, però ja era tard i havia d’anar-se’n. Va deixar les arracades a Maria.
Al dia següent estava desitjant acabar el seu torn per tornar a casa de Maria, però quan ho va fer, no hi havia ningú. Es va témer el pitjor, així que va anar a l’hospital on ja havia estat en dues ocasions anteriors, va pujar a l’habitació de Maria i la va veure. Estava sola, els seus pares estaven parlant amb el doctor. Es va apropar cap a ella i va veure que estava bastant malament, estava pàl•lida, el color de la seua pell feia joc amb les arracades i va sentir com aquesta li deia:
-Laura, eres la millor amiga que he tingut mai, note que me’n vaig, quan estiga morta, avisa els meus pares. Ells i tu sou el que més estime en aquest món.
En aquell moment va morir. Laura, amb els ulls plens de llàgrimes, va avisar els pares i aquests, en veure la seua filla, només van poder agrair a Laura els moments tan bonics que havia passat amb Maria.
Va eixir de l’hospital, va anar a sa casa, amb els ulls banyats, va escriure tres cartes idèntiques a les seues amigues en les quals els deia que li agradaria que soterraren Maria (ja els havia parlat d'ella en altres cartes) amb les arracades, eren l’únic símbol d’amistat que li quedaria. Al dia següent, per correu ràpid, va rebre les cartes. Totes li donaven la raó.
Aquella vesprada tan assoleiada però tan negra, van soterrar Maria i amb ella estaven les dues arracades blanques.
Ana M. Piqueras Hinojo (2 ESO D)
xema — 22-06-2007 GTM 1 @ 12:03
Veure/Escriure Comentaris 
La Tafanera | 
del.icio.us
RECORD
Encara que estem molt lluny
i no podem veure'ns com abans,
sé que al fons del nostres ulls
el record sempre quedarà.
BROLLADOR
La nit en el jardí
era un brollador d'amor.
La nit en el jardí
era un brollador de dolçor.
Sara Camarasa (2 ESO D)
xema — 14-06-2007 GTM 1 @ 11:55
Veure/Escriure Comentaris La Tafanera | del.icio.us
La primera vegada
et vaig veure amb els amics,
era una vesprada
d'eixos dies tan bonics.
Amb la moto passaves
pel meu costat,
una moto a ratlles
de color daurat.
Jo somiava tots els dies
ser la xica a qui estimes
quan em vaig assabentar
que per fi em coneixies.
"La xica a qui estimes"
era el que jo pensava
les tardes avorrides
quan pel teu costat passava.
Però tot va canviar,
va anar malament
quan em van informar
d'un nou accident.
Amb por vaig anar a veure
el que havia passat,
hi havia una moto al terra,
de color daurat.
No podia creure
el que estava veient,
estaves al terra
quasi inconscient.
Vaig posar el teu cap
damunt la meva falda
i em va fer plorar
l'última paraula.
"La", la primera,
"estime", l'última.
Les últimes paraules:
"la xica a qui estime".
Sara Moratalla (2 ESO D)
xema — 14-06-2007 GTM 1 @ 11:48
Veure/Escriure Comentaris La Tafanera | del.icio.us
Primer, és fonamental entrar en una habitació. S'utilitzen els peus per poder entrar-hi. Els peus són com dos llapis llargs situats davall de l'estómac, aquella cosa on estan els òrgans, és a dir, el ràdio-casset que fa soroll quan tens fam. Un rere l'altre, primer el peu dret i després l'esquerre, t'hi aproximes. No hi has d'anar amb els dos peus en alt, açò provocaria una forta caiguda al terra. En arribar a la porta, un rectangle amb un mànec com un ham de pescar, has de posar els dits sobre aquest mànec i fer força cap avall. De sobte observaràs amb els forats del meló superior del cos, que el tros de fusta s'obri com la cova que hi ha davall del nas, que l'obris i la tanques quan vols. Com abans, peu rere peu, entres a l'habitació i et situes finalment davant d'una tomba vertical del color del planeta Mart. Agafes el macarró dret, l'estires fins a tocar una piloteta enganxada a la tomba, el pom, i fas força cap arrere. Veuràs que la tomba s'obri. D'aquesta manera hauràs pogut obrir un armari. No hi entres perquè potser no en pugues eixir.
Vicente Llandete Sanchis (2n ESO D)
xema — 18-05-2007 GTM 1 @ 10:46
Veure/Escriure Comentaris La Tafanera | del.icio.us
Quan notes una sensació freda a la panxa i als pits et donaràs compte que has de posar-te-la. No et preocupes, quan arribe el moment ho sabràs. És una situació un poc crítica i en eixos moments et passen pel cap tot tipus de coses amb què tapar-te, però no has de posar-te nerviós. En primer lloc has de saber el que busques. En cas de saber-ho, passa al quart paràgraf. És lògic: un objecte lleuger amb la forma de la part del cos que vols cobrir. La camiseta està feta de fils entrellaçats que tots units formen el que anomenem tela. Més endavant unes persones molt amables uneixen la tela com més els agrada i el resultat d'aquesta operació forma una peça de vestir. Ara ja saps el que busques i les dues opcions més habituals per a trobar-ne una són:
1. En cas de portar unes xapetes metàl·liques anomenades diners, pots buscar unes habitacions que es troben per tot arreu i intercanviar-les per la camiseta (important que siga de la teua talla). Abans d'entrar en l'habitació fixa't que el que s'hi intercanvie siga roba.
2. Anar a buscar algun conegut que te'n deixe una de la teua talla.
En segon lloc has de saber com has de posar-te-la, ja que podries arribar a entrellaçar les dues parts del teu cos que ixen dels laterals del tronc (les anomenarem braços) amb la part que ix de la part superior (cap, per acurtar).
Ja tens davant una camiseta. El que ara toca saber és quina part és la davantera. Per a saber-ho, cal conéixer primer les obertures de què consta. Col·locant la més gran cap avall (mireu imatge), paral·lela a aquesta hi ha una forma circular i als costats, dues obertures que poden ser de tot tipus (curtes, llargues...), però recorda, sempre dues.
Ara que coneixes totes les obertures, veuràs que la circular té una etiqueta. Doncs has d'agafar la camiseta (molt important, no intentes posar-te-la sense agafar-la) i passar el cap per aquesta obertura, situant l'etiqueta al bescoll. La resta ja no és tan difícil, ja que si has seguit bé les instruccions, només queda passar cadascun dels braços pel forat corresponent. És important no passar el braç esquerre pel forat dret i viceversa, igual que tampoc has de passar els dos braços pel mateix forat.
RECOMANACIONS: porta sempre damunt unes quantes xapetes de les abans anomenades i recorda que és pràctic posar-te-la abans d'eixir, ja que pots adonar-te que no en portes quan siga massa tard.
Ana M. Piqueras Hinojo ( 2n ESO D)
xema — 17-05-2007 GTM 1 @ 11:33
Veure/Escriure Comentaris La Tafanera | del.icio.us
Per a besar-se és imprescindible que hi haja dues persones o més. En primer lloc cal encollir els llavis, eixe òrgan que està a la part de baix de la cara i que té dues parts que s'obrin com una porta. Després cal traure més cap a fora els llavis per poder apretar-los i donar un bes a la persona que tens prop. Mentre vas arrimant-te a eixa persona, vas encollint els llavis i fent pressió.
Els teus llavis ja estan tocant la cara d'aquella persona, ara sols cal soltar els llavis i farà un sorollet com muac! Però hi ha altres maneres de besar, com per exemple: a més d'ajuntar els llavis, ajuntar les llengües; o el típic bes que et fa aquella dona pesada que sempre que et veu et diu que guapa que eres o quant et vol.
Marta Gil Soriano (2n ESO D)
xema — 17-05-2007 GTM 1 @ 09:21
Veure/Escriure Comentaris La Tafanera | del.icio.us
Primer entres en una casa on visquen persones que et coneguen a fi d'evitar conflictes. És possible que hi haja uns forats molt grans a les parets que donen a l'exterior per poder veure, però no intentes travessar-los perquè pot haver-hi una barrera transparent que t'ho impedirà.
Després, quan ja estigues dins, busca en eixes làmines que et rodegen anomenades parets un objecte quadrat i petit que hi està enganxat.
Quan trobes aquest objecte, anomenat interruptor, et poses davant d'ell, el mires fixament i amb el dit de la mà esquerra que està a la dreta del dit d'enmig l'assenyales. Quan estigues en aquesta posició, el presiones sense temor fins que escoltes un soroll que faça CLACK!!
Finalment, una vegada feta aquesta acció, el lloc on et trobes s'il·luminarà.
Un consell: quan trobes un d'eixos quadrats petits de la paret, només l'has de presionar si no té dos forats negres, per evitar una sensació molt desagradable al dit.
Sara Moratalla (2 ESO D)
xema — 15-05-2007 GTM 1 @ 10:46
Veure/Escriure Comentaris La Tafanera | del.icio.us
Amor, amor,
et porte dins del cor.
Amor, amor,
eres el meu record.
Freddy J. Bonilla (2 ESO D)
Una cosa et vaig dir:
en les nits de primavera
al cel hi ha una estrella,
es una amiga per a mi.
Freddy J. Bonilla (2 ESO D)
Cada punyada em mata,
cada insult m'és dolent.
Quan em pegues jo calle,
et vull clarament.
Judith Rey (2 ESO D)
xema — 15-05-2007 GTM 1 @ 10:35
Veure/Escriure Comentaris La Tafanera | del.icio.us
A la localitat de Moixent encara es poden observar a la bassa del Bosquet restes d'un antic castell del temps dels àrabs i trossos d'una muralla que rodejava el castell.
Segons conta la llegenda, en aquell castell vivia un musulmà que es deia Mohamed Ben Abderraman Ben Tahir. Aquest home era un aficionat a la lectura, era poeta, però sobretot era un amant de la naturalesa. Tenia una filla que es deia Fàtima dels Jardins. Era una donzella preciosa i molt intel·ligent, i l'estimava molt. Mohamed es preocupava molt per la seva filla i per això va contractar el més savi dels homes perquè ensenyara la seva filla, a canvi d'una gran fortuna.
Al principi Fàtima era molt feliç aprenent coses noves, però amb el pas del temps cada vegada estava més trista i l'única cosa que li agradava era observar la naturalesa. Ja no la feien feliç cap dels regals del seu pare, ni les joies, ni les roses.
El seu mestre, Ben Tahir, va tractar l'entretindre-la duent-la a Andalusia perquè poguera observar la seva naturalesa, però ella només volia tornar a casa. El pare de Fàtima, preocupat per la situació de la seva filla, va decidir preguntar al mestre què li passava, i aquest li va contestar que Fàtima havia descobert un palau encantat de meravellosa riquesa i que l'entrada era per la misteriosa escola. (Una escala que hi havia a la muntanya prop del castell.) Ben Tahir també va avisar Mohamed que eixe palau estava encantat i que ell coneixia una altra entrada, però que podien quedar-se allí tancats per tota l'eternitat. Aquest va dir al mestre que els duguera fins a eixe palau i que si els passava alguna cosa el matarien.
El mestre va assumir tota la responsabilitat, els va entrar dins del palau encantat, llegint uns conjurs. Després d'un temps va tocar un xiulet i pare i filla van eixir d'allí dins. Tot va eixir bé, així que Mohamed Ben Abderraman Ben Tahir va dir al mestre de la seva filla que podia tornar al seu país amb la condició que els deixara el llibre del conjur. Aquest va acceptar i va desaparéixer d'aquelles terres.
Però les coses no anaven bé del tot. Un dia Fàtima dels Jardins es va escapar del castell, va agafar el llibre i es va dirigir al palau. Quan son pare es van adonar que la seva filla havia desaparegut, va anar corrents a l'entrada del palau. Allí escoltava els gemecs de la seva filla, que havia quedat presonera per sempre al palau encantat.
Mohamed va fer tot el possible per salvar la seva filla, va anar a buscar el savi perquè l'ajudara, però aquest ja estava malalt a punt de morir. El mestre va morir i poc després va morir el pare de la xiqueta, de pena.
Segons conta la llegenda, cada cent anys apareix Fàtima descendint per l'escala en espera que algú puga rescatar-la. Són molts els habitants que l'han vista, però encara no ha arribat el feliç mortal que siga capaç d'alliberar-la del seu encantament i puga posseir-la.
Cristina Reig Palmí (2 ESO C)
xema — 20-04-2007 GTM 1 @ 09:52
Veure/Escriure Comentaris La Tafanera | del.icio.us
Carmen Bousada, una dona de nacionalitat espanyola, ha aconseguit entrar en el llibre dels rècords Guinness sent mare de bessons per primera vegada als seixanta-set anys. Aquesta va donar a llum en l'hospital públic Sant Pau de Barcelona, després d'haver-se sotmés a una fecundació in vitro a Nova York (Amèrica).
Els dos xiquets van nàixer el dia 17 de febrer de 2007. Va ser un part normal, encara que els bebés van nàixer per cessària i van haver d'estar diversos dies a la incubadora. Per sort, tant els xiquets com la mare es troben en molt bon estat de salut.
Molta gent pensa que aquesta dona ha sigut egoista, perquè diuen que aquests xiquets no podran disfrutar de tindre una mare, ja que ella és molt major i no tardarà molt en morir. Altres l'acusen que ho ha fet tot per guanyar diners i fer-se famosa, és a dir, per vendre l'exclusiva a periòdics i revistes, per anar a platós de televisió a parlar sobre el tema, per mostrar imatges dels seus dos fills... També hi ha gent que la tracta com una estafadora per haver mentit als metges sobre la seva edat. A banda de totes aquestes acusacions, molta gent es pregunta perquè va anar a Nova York quan Espanya és un país molt avançat per a les fecundacions in vitro.
Però Carmen només té una resposta a totes les preguntes que es fa la gent. Ella diu que la il·lusió de la seva vida sempre havia sigut ser mare. Afirma que encara se sent jove i que no volia que s'acabara la seva vida sense haver complit el seu desig. Per aquesta raó es va traslladar a Nova York i va estar allí durant un any per a poder dur a cap la seva missió. No obstant això, ella diu que va haver d'anar fora d'Espanya perquè allí probablement no li demanarien la documentació i d'eixa manera no s'adonarien de la seva edat, ja que ella va dir als metges que la seva edat era de 55 anys.
El metge que va atendre Carmen ha assegurat sentir-se enganyat i ens ha dit que potser Carmen i els seus dos fills hagueren pogut morir amb el tractament.
Carmen se sent una dona jove, no li importa per a res el que pense la gent, ella és feliç i amb això té suficient. Encara té moltes ganes de viure i de poder veure créixer els seus fills, cosa que l'ha convertida en una dona molt valenta. De segur que totes les dones que hi ha al món no serien capaces de fer una cosa així, de lluitar contra la naturalesa i de véncer els temors amb la finalitat de ser feliç´.
També és veritat que Carmen haguera pogut complir el seu desig abans, però ella afirma que les circumstàncies de la seva vida no la van deixar. Ella va pensar que més val tard que mai, i per aquesta raó ho va fer. Abans d'actuar va haver de recapacitar molt, pensar en el futur dels seus fills, en la seva educació. Va veure que eixos dos xiquets no es quedarien mai sols encara que ella morira, ja que tenen gent al seu voltant que la volen i que sempre l'ajudaran.
Aquesta dona ens va dir que ella no haguera tingut eixes dos preciositats si haguera vist que no podrien dur una bona vida. A més, ella creu que molts xiquets menuts perden les seves mares per qualsevol desgràcia i s'han de criar tota la vida sense mare. Però ella encara no pensa en la sseva mort, vol buscar-los un pare als seus dos fills i disfrutar de la vida amb els seus dos xiquets, que són la cosa que més vol en el món.
Cristina Reig Palmí (2 ESO C)
xema — 20-04-2007 GTM 1 @ 09:23
Veure/Escriure Comentaris La Tafanera | del.icio.us
1
2
3
>>
